Vaig néixer a Bocairent el 30 de gener de 1943 en el sí d’una família bocairentina per part de mare i de pare molt arrelada en el poble des de feia moltes generacions:

Mon pare, Joaquín o Ximo Vañó Beneyto era fabricant de mantes i ma mare, Consuelo Piedra Miralles, ama de casa i també treballava en el forn de son pare, Maties Piedra Peidro, com a dispensadora del pa, a més de bordar per altres persones.

Vivíem al carrer de Juan de Juanes, 2. Al costat teníem el bar “Solbes”, local que heretaria ma mare amb la nostra casa i la Soledat.

Vaig ser la major dels germans. Després de mi naixeren Ximo, Martí, Pepe i Xelo.

La primària la vaig fer amb Donya Josefa Luna Beneyto. I el botillera amb els mestres de l’escola pública de Santa Àgueda, coordinats per Don Fidel.

El preuniversitari a València a l’Institut Sant Vicent Ferrer.

Vaig començar ler. de carrera de Filosofia i Lletres a l’Universitat de Valencia (a l’antiga Universitat). Quan vaig acabar 2on. de la carrera, la fàbrica de mon pare començava a anar mal i com era la major em van fer tornar a Bocairent per ajudar a mon pare al despatx.

A finals de gener de 1966 va fer suspensió de pagaments. Tot ho vàrem perdre, la fàbrica, la casa, els locals del bar Solbes i la Soledat, etc.

Vàrem tenir que anar a viure a la casa dels ties avies maternes, Carmen i Consuelo Miralles Belda.

Vaig treballar els tres mesos d’estiu a un hotel d’Altea com cap de la neteja. Així vaig poder pagar-me la matrícula de tercer de carrera, a l’especialitat de Pedagogia, Orientació Escolar.

Mon pare, al no trobar feina va emigrar a Perú, amb un contracte per ell i un altre per el meu germà Ximo, que havia acabat l’Enginyeria Tècnica Industrial. Anaren a Chectuyoc a prop de Cuzco, on la multinacional espanyola Matesa tenia una fàbrica de mantes.

Mon pare tingué mal d’altura i un vessament cerebral i es va morir el 16 d’agost de 1967 als 53 anys.

Per sort mon pare tenia una Assegurança de Vida, i el Estat ens va pagar les matrícules de la universitat

Varen anar a viure a València Martí i jo.

Ma mare quedà amb Pepe i Xelo a Bocairent, fins que, a la fi, vingueren a València, a un pis que havíem llogat a prop de La Presó Model.

Ximo va quedar a Perú.

Es vàrem defensar com van poder, repartint publicitat, mecanografiant, fent fotocòpies, donant classes particulars Martí i jo.

A més Ximo ens enviava diners cada mes.

Trajectòria acadèmic – laboral

• Vaig acabar la carrera l’any 1969, vaig trobar un lloc de cap de l’internat en el col·legi que tenia Hidroelèctrica a la Central de Cofrentes pels fills dels treballadors.
• L’any següent 1970 vaig aconseguir un contracte d’interina en la matèria de “Lengua y Literatura Española” al nou Institut d’Ontinyent. Allí vaig estar fins al 28 de Juny de 1973.
• Professora de “Lengua i Literatura Española” a l’Institut d’Ensenyança Mitja d’Ontinyent de 1970-1973
• Professora de “Lengua i Literatura Española” a l’Institut d’Ensenyança Mitja de Felanitx (Mallorca) de 1973-1976
• El 29 de Juny de 1973 em vaig casar amb José María Ribera Puchol. Ell acabava de treure les oposicions d’Extensió Agrària (és Enginyer Tècnic Agrícola) i el van destinar a Campos del Puerto, Mallorca

  Vaig aconseguir una plaça d’interina de “Lengua y Literatura Española” a l’institut del poble del costat, Felanitx, on vaig impartir classes tres anys.

• Professora de “Lengua i Literatura Española” a l’Institut Berenguer d’Anoia d’Inca (Mallorca) de 1976-1978
• Canviaren a Jose Maria a Palma i jo vaig anar a l’Institut d’Inca com a professora la “Lengua Española”.
• Guanye les oposicions per Agregada de “Lengua i Literatura Española” el Juliol de 1978, obtenint la plaça a l’Institut d’Ensenyança Mitja Ramon Llull a Palma de Mallorca.
• Professora agregada numeraria de Llengua i Literatura Espanyola a l’I.E.M. Ramon Llull de 1978 a 1990
• Cree el Departament Experimental d’Orientació de l’I.B. Ramon Llull el 1990, amb la funció de Cap de 1990-1993.
• Vaig aconseguir el Certificat d’Aptitud en Llengua Catalana, nivells I, II, III, i Seminari d’Especialitat per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de les Illes Balears el 1994.
• Cap del Departament d’Orientació de l’IES Ramon Llull i professora de Psicologia de 1993 a 2004
• Vaig estar fins el 30 de Juny de 1978. El mes de Juliol vaig traure les oposicions de “Lengua y Literatura Española” d’agregada a l’Institut Ramon Llull de Palma on he impartit classes fins la meva jubilació el 30 de setembre de 2004.
• Llicenciada en Història de l’Art per l’Universitat de les Illes Balears a 2010.

Tinc dos fills, Joan i Ximo i dos nets, Amaru i Nina.

Aquests anys, ja jubilada, he investigat i escrit varis articles sobre temes d’Art, sobretot relacionats amb Mallorca i Bocairent. Molts han estat publicats als Programes de Festes de Moros i Cristians de Bocairent.

Una o dues vegades a l’any vaig a Bocairent, en especial a veure als meus cosins Pérez Vañó, Magda, Blas i Martí i als cosins Piedra Alcaraz, Ximo, Juan Antonio i Pepe.

 

Otros datos y enlaces

Comentario de José Luis Martínez Ángel

Hablar de Francisca Vañó Piedra, Paquita Ximaná para los amigos, es recordar viejos tiempos en los que la amistad, la camadería y ese punto de inocencia que armonizaba las cuadrillas de chicos y chicas de Bocairent, hacía que fuéramos felices y que nos quisiéramos todos y nos quisiéramos de verdad.

Pasaron los años y las circunstancias decidieron que cada uno siguiera su propio camino, incluso que hayamos pasado mucho tiempo sin vernos, pero, sabiendo que cada uno de nosotros, nuestras personalidades, están construidas sobre unos cimientos de enseñanzas y experiencias, en los míos, Paquita, una de mis amigas de “cuadrilla”, es una pieza muy importante, como lo fueron otras amigas o mis amigos del pueblo, los de todo el año, algunos y algunas ya desaparecidos.

La vida de Paquita ha sido dura, muy dura, pero nunca se ha rendido, como tampoco lo ha hecho el resto de su familia, lo que les ha permitido superar todas las adversidades con muchas cicatrices y pocos rencores.

Una familia que se abrazó fuertemente en la desgracia y que ha mantenido ese abrazo hasta el día de hoy.

Y Paquita lo ha hecho manteniendo esa serenidad que siempre la ha caracterizado, un gran tesón y la humildad suficiente para hacer lo que fuera necesario para seguir adelante.

Y en ese camino, siendo tan duro, Bocairent nunca ha sido el pueblo de sus rencores, sino el de sus amores.

Amores que ha mantenido intactos, visitando el pueblo con frecuencia, cuantas veces ha podido, y manteniendo lazos y amistades, una de las cuales, de la que me honro y agradezco, es la mía, que siempre ha sido sincera y sin condiciones.

La que se merece una persona a la que quieres.

Mucho más cuando la edad te hace reconocer lo que aprendiste de todos los que te han acompañado a lo largo de tu vida y el valor de una buena amistad.

---------------------------

En la foto de grupo, que encierra mucho afecto y mucho compañerismo, Paquita es la de la rebeca oscura y yo soy el que está arrodillado a la derecha, junto a Pepe Reig y delante de Jerónimo "Kubala"